Qui som?

QUI SOM? LA UNITAT DE PASTORAL DE LA MARE DE DÉU

Als preveres i diaca se’ns ha encomanat servir les nostres comunitats i alhora anunciar l’Evangeli, però volem compartir aquesta missió amb tants de germans laics i religioses formant la Unitat de Pastoral de la Mare de Déu.

Quan el poble d’Israel va viure a l’exili, a Babilònia, estava i se sentia en una terra estrangera. La temptació era abandonar la fe, la confiança en el Déu de la promesa, sobretot quan se veien un poble tan petit i pobre. Se sentien culpables, es demanaven què havien fet malament per arribar a ser tant insignificants, i molts abandonaren la fe dels seus Pares i es donaren al culte d’altres ídols. Alguns, la resta d’Israel es va mantenir feel al Senyor i foren germen de nova vida per el Poble d’Israel.

Potser nosaltres ens trobam en una situació que pot ser semblant; moltes vegades ens sentim com en terra estrangera, ens han canviat Mallorca, aquella Mallorca catòlica, rural, religiosa, mariana… on és? Ens sentim una Església petita i pobra, i la temptació pot ser abandonar, estones amb sentiments de culpabilitat per no haver sabut transmetre la fe als nostres fills, i fins i tot abandonats per Déu. Els ídols poden ser molts… abandonar la parròquia, deixar la missa i la pregària, entrar dins un clima de sospita constant, criticar els germans, desprestigiar l’Església… una sortida pot ser també l’activisme: fer, fer i fer…

Què va fer el Poble d’Israel al desterro? cuidar la fe, i cercar fer memòria constant que eren el Poble de la Promesa de Déu. I potser aquesta sigui la nostra gran missió: cuidar la nostra fe, la fe dels nostres germans i la nostra, cuidar el clima comunitari de les nostres parròquies i moviments, fer memòria constant de per què som a l’Església i per Qui hi som… cuidar molt la nostra relació amb el Senyor, i cuidar molt la vida comunitària.

Cal afiançar la vida comunitària de les nostres parròquies… i és un camí que cal continuar fent i treballant. Fitxem-nos que hi ha comunitats molt petites que necessiten sentir-se part d’una Església més gran. Per això la unitat de pastoral no és simplement una manera d’organitzar-nos perquè hi ha menys capellans, sinó una nova fisonomia de l’Església en el desterro de Babilònia. A l’hora de cuidar les petites comunitats comptam els dos representats de cada comunitat que configuren el Consell de Pastoral de la nostra Unitat, juntament amb alguns representats dels moviments d’Església.

Es tracta de sumar en la unitat, i sumar no un devora l’altra, sinó en “comunió”, paraula bella que en la pràctica haurem de trobar el significat concret, amb tot l’esforç que suposa. Per això caldrà descobrir que som una “agrupació de parròquies”, com una suma, cridades a la unitat, i sobretot a viure en “comunió”. I la comunió passa sobretot per descobrir que el centre de la unitat és Crist, i que la xarxa no és simplement una juxtaposició de parròquies, sinó un grup de comunitats unides en el Crist… La comunió és un do que cada dia hem de demanar, perquè caldrà descobrir i respectar la diversitat de cadascú, i alhora cercar camins per estar en comunió. Ho feim ja i ho farem encara més amb l’ajuda de l’Esperit Sant, i aprenent dels errors.

El Bisbe ens ha demanat que no siguem una agrupació de parròquies autònomes, servides per un equip de preveres i diaca… No només perquè ja no sigui possible, sinó perquè pensam que cal viure-ho com una gran oportunitat. El fet que ja una parròquia no ho pugui tenir tot no és una llàstima, sinó una oportunitat per viure d’una altra manera la pastoral: uns necessitam dels altres… La comunió esdevé necessitat i do alhora. Què bell!!!

Val la pena pensar en la distinció entre “capella” i “comunitat”. La capella sempre té un to excloent, tancada en ella mateixa, la comunitat sempre està oberta a la novetat que ens pugui aportar l’altre: l’altre germà o el que ve de fora. I això tant ens pot passar a les parròquies com als moviments. No som una agrupació de capelles, sinó una comunió de comunitats.

Visquem amb passió la recerca de Déu… compartim la fragilitat i alhora la necessitat que Jesús sigui el Senyor de les nostres vides… Gràcies de cor per compartir aquesta bella missió!!!!