El passat dissabte 4 d’abril moria Mn. Rafel Horrach i Llabrés, qui durant deu anys (1990-2001) va ser el rector de la parròquia de Lloseta, on desenvolupà una intensa activitat pastoral i deixà una forta empremta en el cor del molts de llosetins i llosetines. Mn. Rafel Horrach visqué amb passió la seva vocació sacerdotal i tengué una gran preocupació per transmetre la fe als infants i joves. Era una època en la qual moltes parròquies encara eren plenes i externament no es notava signes de crisi, però ell ja intuïa que la fe havia deixat de tenir connexió amb la vida real per a gran part de la societat i es quedava només amb una capa de superficialitat de ritus, tradicions culturals i moral. Amb tot això dins el cor, en arribar a Lloseta, procedent de Sóller, muntà un seguit d’activitats per atreure els joves a l’Església. Llançà una revista, un grup de teatre i fins i tot una ràdio, que muntà a una habitació de la rectoria. En una altra habitació hi col·locà un “scalextric”. L’objectiu, obrir casa seva per convertir-lo en punt de trobada per als al·lots i al·lotes del poble i que d’aquesta manera, amb el seu testimoni de vida dins de les coses normals del dia a dia, poguessin arribar a conèixer a Jesucrist.

Poc temps després de la seva arribada, Mn. Rafel Horrach entrà en contacte amb el moviment de Comunió i Alliberament, un fet que provocà un gir en la seva concepció de l’educació cristiana. Segons explicà ell mateix, aquell carisma li recordà a la fe que havia vist en la seva mare, Antònia, morta prematurament per un càncer. Comunió i Alliberament es presentà com a una proposta de vida cristiana profunda que incidia en la vida real d’aquells qui la seguien i que era capaç d’oferir un camí de fe dins un món que s’anava descristianitzant. CL li proporcionà un mètode per ajudar que aquells joves poguessin tenir un encontre personal amb Jesucrist, tal com havia succeït al principi del cristianisme amb els deixebles. I com també li havia transmès a ell la seva mare. Un mètode que presentava la fe com a una cosa raonable i adient també en l’època contemporània, ja que Jesucrist era la resposta als anhels de felicitat, bellesa i veritat que portam al cor totes les persones. Aviat oferí als joves la metodologia de CL. Però, conscient també que cap mètode és mai per a tothom, muntà també altres espais de trobada, com la Moguda en Jesús, i s’encuidà que el moviment de l’Esplai de Lloseta fos també una proposta de fe. Així el pastor mantenia obertes diverses portes d’entrada al cristianisme per a què cap de les seves ovelles es perdés.

Deu anys a Lloseta donaren per molt: trobades amb catequistes, excursions parroquials, xocolatades per Nadal… I per Setmana Santa organitzà el tradicional Viacrucis vivent pels carrers del poble que encara es duu a terme. També tirà endavant una reforma de l’església parroquial, una obra molt encertada que permeté recuperar la seva esplendor. Però sobretot el que oferí a tothom va ser un immens testimoni de fe, des de la proximitat a tothom, com un bon pare té cura de cadascun dels seus fills. Per això, la seva partida, primer per anar a servir a la parròquia del Port d’Andratx i després a la de can Pastilla fou molt sentida. Tot i això, en Rafel mai s’oblidà dels seus amics i continuà mantenint contacte amb ells durant tota la seva vida.

Després vengué un temps d’estudi a la Universitat i la iniciativa de la pastoral universitària. Fou una època per impulsar una de les seves altres passions de la seva vida, l’activitat intel·lectual, amb estudis i publicacions de diversos aspectes històrics, centrats en el regionalisme i en el seu poble natal, Costitx. Una tasca investigadora duita a terme des de la concepció d’una Mallorca en la qual cultura i fe estan estretament lligades. L’OCB li reconegué la seva tasca amb el premi Josep Maria Llompart de l’any 2021. Però el camí es truncà per l’ictus que patí l’any 2010. Es recuperà parcialment, però la seva vida canvià per a sempre. A poc a poc la seva salut s’anà deteriorant i hagué d’acabar deixant la seva activitat pastoral. A l’ictus se li afegí el Parkinson i després un càncer. Però l’experiència de la seva malaltia no afectà la seva fe. De fet, en aquest llarg calvari que hagué de patí es convertí en un impressionant testimoni de que, qui viu de Crist, pot afrontar qualsevol circumstància i viure la seva vida amb dignitat i esperança fins al final. La fe no elimina el dolor, però sí el transforma. I en Rafel aquesta frase es convertí en veritable experiència humana ben palpable.

Quan ja estava molt afectat per la malaltia comentava a uns amics: “Ahir no podia fer res, ni caminar, ni conduir, ni resar. El Parkinson m’atrapava per dins i per fora. M’agradaria no estar malalt, però hi estic. I això m’ha servit per adonar-me que no pots arreglar la teva vida tot sol. Necessit ajut d’en Toni o d’en Santi per fer totes les coses. Però estic content, visc. El que tenc ho agraesc, encara que m’hagués agradat no tenir-ho. Per això no me costa, no tenc desesperació, no tenc depressió. Jo no esperava això de la vida però ha succeït. I puc dir que hi ha un miracle perquè tenc la certesa que ja no puc viure de mi mateix. Puc viure de la meva limitació i el meu pecat perquè un Altre ho permet. Despistar-se en aquesta situació és més difícil, pots fer menys “beneitures”. Li don gràcies a Déu perquè m’ha fet. El Senyor és misericòrdia i gratitud”. I oferí tot el seu sofriment per l’Església de Mallorca, les comunitats a les quals havia servit i el moviment de Comunió i Alliberament. Així convertí el dolor en fecunditat.

La matinada de dia 2 va ser ingressat a l’Hospital d’Inca on se li intervengué d’urgència per una hèrnia umbilical. I ja no pogué sortir de l’hospital. El vespre del divendres sant patí un infart, després, el matí del dissabte sant, ens deixà per partir a la Casa del Pare, des d’on, de ben segur, seguirà cuidant tots els seus fills. El passat dilluns es celebrà el seu funeral a Costitx, presidit pel bisbe de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull, i el dimarts se’n celebrà un altre a Lloseta. Així, el seu poble natal i el poble on va servir tant de temps i on resideix la seva família li reteren el seu darrer homenatge i la pregària en sufragi de la seva ànima. En l’homilia, Mn. Carles Seguí, un dels seus fills espirituals, destacà el testimoni d’aquest “home de poble, senzill però ple d’una força que no és d’aquest món”. I afegí “Ell dins el seu sofriment, com els grans profetes de la bíblia, saben que tot està dins un pla de salvació i el clamen als quatre vents”. La seva vida ja s’ha complit. Ara seguirà intercedint per tots nosaltres des de la Casa del Pare. Descansa en pau, amic!